MUSICAL FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE

TEATRO COLISEUM MADRID, 7 DE MAYO

Ambientada a finales de los años 70 en Bay Ridge, un suburbio pobre de Brooklyn en Nueva York, Fiebre del sábado noche se centra en la vida de Tony Manero. Tony es dependiente en una tienda de pinturas durante el día y pasa sus noches en la disco local, Odyssey 2001 con su pandilla de amigos, ‘The Faces’. Hablan con las chicas y lo más importante, bailan. Tony es un bailarín increíble y en el club todos lo tratan como a una celebridad. Allí conoce a Stephanie Mangano otra talentosa y ambiciosa chica que trabaja para una discográfica.

Esta es la historia de uno de los musicales más famosos de todos los tiempos. El espectáculo, estrenado en Londres en 1998, llega el 20 de febrero a Madrid. Coreografías únicas y sonidos vanguardistas harán vibrar a los asistentes durante dos horas de actuación. Entre los clásicos que podremos escuchar, se encuentran Stayin' Alive, You Should Be Dancing, If I Can't Have You y la inovildable Night Fever.

En el cine, John Travolta fue quien dió vida a este bailarín de aires chulescos, y ahora es el actor y cantante Juan Pablo Di Pace quien nos seduce con su movimiento de caderas. A su lado, en el papel de Stephanie, la actriz Beatriz Ros, que ya participó en otros musicales como La Bella y la Bestia, We Will Rock You y Grease.

Timbre del mes: La Ópera

Podemos definir ópera como un tipo de teatro musical en el que una acción escénica es cantada y tiene acompañamiento instrumental.

Así pues, la ópera tiene muchos elementos en común con el teatro hablado, como la actuación, escenografía y vestuario y algunas veces incorpora danza. Pero además, las representaciones son ofrecidas en teatros de ópera, acompañados por una orquesta.

Podemos dividir las óperas de diferentes formas:

1. Según el número de cantantes:

a) Canto a sólo: donde solamente canta una persona.

b) Dúos, tríos, cuartetos…: según la gente que participa.

c) Coros: Donde la participación cantada es a cargo de un grupo muy numeroso de personas.

2. Según la intervención de la música en la escena

a) Aria: (Es la típica cantante cantando sóla) Aquí, la cantante o los cantantes cuentan muy poca historia pero se lucen cantando. La música es muy importante y lo que se cuenta poco.

b) Recitativo: Es el antónimo del aria. Aquí la música es poco importante pero el texto suele contar mucha historia, por lo que el cantante se luce poco.

c) Oberturas, preludios, intermedios: Son intervenciones donde sólo toca la orquesta. Ahora en escena pueden o no pueden aparecer personajes pero nunca cantarán. Las oberturas y preludios suelen introducir las óperas, mientras que los intermedios actúan como descansos entre escenas diferentes.

A lo largo de la historia han surgido grandes óperas como las que podéis oír ahora, entre las más conocidas tenemos: Las Valkirias de Wagner, La Flauta Mágica o Don Giovanni de Mozart, El Orfeo de Monteverdi, Madame Butterfly o Turandot de Puccini, Carmen de Bizet, El Barbero de Sevilla de Rossini, La Traviata o Aida de Verdi…

Aunque la ópera ha disminuido su popularidad en la actualidad, han surgido grandes cantantes que han tenido gran popularidad como por ejemplo Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, José Carreras ("Los Tres Tenores"), María Callas, Montserrat Caballé o Caruso.

LA VEU

Cantar és el mode més antic de fer música, la forma més espontània i natural d'expressió musical. Així, la veu humana no sols és l’instrument musical més perfecte sinó que és l’instrument més antic. La música on la protagonista és la veu humana s'anomena música vocal, per a distingir-la de la música pensada per a instruments, que es denomina música instrumental.

La música vocal comprèn des d'una simple cançó fins formes complexes, com l’òpera. La simfonia i el concert (composició instrumental en diversos moviments, que oposa un instrument solista a tota l'orquestra), en canvi, constituïxen exemples de música instrumental.

La veu, com qualsevol instrument musical, ha de treballar-se si es vol augmentar la seua potència, agilitat i flexibilitat. Este procés d'entrenament de la veu es denomina impostació.

1. L'aparell fonador

2. Funcionament de l'aparell fonador

3. Classificació de la veu i agrupacions vocals

Exemple: Tuba Mirum

4. L'òpera

L'aparell fonador

La veu humana és un instrument de vent que disposa de diferents òrgans por produir so. Els conjunt d’òrgans que intervenen en la producció de veu s’anomena aparell fonador i està format per tres parts:

1. Els òrgans proveïdors d’aire. Ací trobem principalment els pulmons.

2. Els òrgans productors de vibracions. Ací trobem la laringe i les cordes vocals,
que s’encarreguen de convertir l’aire en vibració i en so.

3. L’aparell ressonador. Formats pels ressonadors, la seua funció és com la dels
altaveus, ja que amplifiquen el so, i li donen el timbre particular de cada
persona.

Funcionament de l'aparell fonador

La següent il·lustració mostra les parts principals del cos que intervenen en la producció d’un so vocal.

L’aire entre els pulmons (1) i surt amb força d’ells a base d’alteracions de la cavitat toràcica. Açò es produïx generalment pels descensos i ascensos del diafragma (2).

L’aire s’expulsa a través de les cordes vocals (3) que vibren i canvien de tensió alterant l’altura d’una nota. La qualitat de la nota es modulada per la presencia de cavitats de ressonància en el cap, anomenades sins (4), afecten la qualitat del so d’un mode molt important, tant és així que la nostra veu canvia quan tenim un refredat.

La qualitat de la nota es controla també de mode conscient mitjançant el moviment de la llengua (5) i de les galtes, que formen una cavitat de ressonància flexible, capaç d’alterar la nota, canviant d’eixe mode la qualitat vocal del so.

En la pubertat, els xics desenvolupen una sèrie d’hormones, açò produïx una sèrie de canvis en la laringe. Per esta raó sobre els 12 anys als xics els canvia la veu, fent-se més greu. En les xiques els canvis a l’aparell fonador no són tan importants, per això no tenen grans canvis de veu.

Classificació de la veu i agrupacions vocals

La veu humana es classifica segons la seua tessitura (ventall de notes, de la més greu a la més aguda, que pot cobrir un tipus de veu còmodament) i segons el seu color (qualitat del so d'una veu o d'un instrument donada pel timbre) o timbre.

A continuació vos donem un esquema:

Agut Greu	TESSITURES	COLORS
	Soprano	veus femenines/veus blanques
	Mezzosoprano
	Contralt
	Tenor	veus masculines
	Baríton
	Baix

Exemple d'una soprano (Aria de la Reina de la Nit - Òpera La Flauta Màgica - Mozart)

Exemple de la veu d'una Mezzosoprano:

Veu de una contralt interpretant a Bach:

Exemple de veu de tenors. "Nesum Norma" interpretat pels Tres Tenors (Pavarotti, Carreras i Plácido Domingo)

Veu de un baríton, aquest és Renato Bruson:

Exemple de una veu de un baix:

Les veus blanques són les veus infantils. Se les anomena blanques perquè encara no han adquirit el color diferenciat d'home o dona.

Existeix un exemple de veu on un home desenvolupa les característiques vocals de les dones. Aquest cas ja no es produeix actualment i sols trobem uns pocs exemples. Al Renaixement i Barroc aquestos casos eren molt comuns i normals. Estem parlant del castrati (un home que de menut és castrat i desenvolupa un color de veu típic de les dones). Ací teniu un exemple:

Podem trobar diferents tipus d’agrupacions vocals:

a) Cantant Solista

b) Agrupacions menudes: Duos, trios... el més habitual és el quartet de veus mixt que s’organitza en quatre seccions:

	Veu de dona o d’home?	Aguda o greu?
Soprano
Contralt
Tenor
Baix

c) Cors: S’anomenen així les agrupacions nombroses de veus. Hi ha de diversos tipus, com el cor mixt a quatre veus, el cor mixt a sis veus, o el cor de xiquets (anomenat Escolania).

Tuba Mirum del Requiem de Mozart

En aquest fragment del Requiem de Mozart observa quines veus participen i l'ordre en que comencen.